Resum de la Primera conferència del cicle GENER CERÀMIC corresponent al dimecres 24 de gener d’en guany:
Títol: “INFLUÈNCIES EUROPEES I ORIENTALS A LES RAJOLES PORTUGUESES”
A càrrec de: Mª Antònia Casanovas historiadora de l’art i exdirectora del Museu de Ceràmica de Barcelona.
L’origen de l’ús de les rajoles policromades, i del color blau, es troba a Mesopotàmia. Al segle VIII d.c. el blau va ser exportat a través de la ruta de la seda fins a Xina, on es va utilitzar per a la decoració de les porcellanes. Regnant a la Xina la dinastia Ming (1368-1644), aquestes porcellanes decorades amb color blau van viatjar massivament cap a occident, i a partir del segle XVI els terrissers europeus van voler imitar-la convertint el blau en el color per excel·lència de la ceràmica. No obstant això, molts segles abans la rajola i les seves tècniques havien entrat a Europa a través de Al-Andalus i van arribar al seu esplendor al regne nassarita de Granada. De fet, l’etimologia de la paraula rajola ve del vocable az-zulay que vol dir: fang vidrat per una de les seves cares.
A Portugal, a l’època romana, la ceràmica provenia del nord d’Àfrica però des de la seva islamització la seva procedència va ser primer des de Màlaga, els terrissers portuguesos se’ls coneixien amb el nom de malagueiros, posteriorment des de València i a la primera meitat del segle XVI arribaven de Sevilla, Talavera i Urbino (Itàlia). Els primers terrissers portuguesos que es va establir a Lisboa durant la segona meitat del segle XVI van produir rajoles policromades, que denota la influència del gènere istoriato italià.
A la primera meitat del segle XVII, les composicions de rajoles policromades estaven inspirades en l’ornamentació dels països islàmics i indis i, també, en els bodegons de flors flamencs i en les composicions d’arabesc renaixentista. Tot i això, a la segona meitat del segle XVII la policromia va ser pràcticament substituïda pel color blau de la porcellana xinesa, color que s’ha mantingut fins dia d’avui. Les grans composicions d’escenes figuratives que revesteixen les façanes interiors i exteriors de les esglésies, palaus, convents, etc. i les figures retallades que configuren els arrambadors de les escales, han convertit la rajola en un signe d’identitat de la cultura portuguesa.
