L’acte es va celebrar, com es costum, a la sala d’actes de La Masoveria de Can Tinturé a les 19 hores del dimecres 9 de març del 2022 i amb una bona assistència de públic.
Donada la benvinguda als assistents, el president d’Ampel, senyor Josep Benedico, va donar pas al senyor Ricardo de Campos, membre de la Junta d’Ampel i gran caminant, qui sobre 80 fotografies dels seus recorreguts per una zona de la serralada ens va explicar algunes boniques rutes.
El Parc Natural de la Serra de Collserola, és un espai natural protegit, situat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Té una superfície de 8295 ha, situades entre els rius Besòs y Llobregat i forma part de la xarxa de 12 espais naturals que gestiona la Diputació de Barcelona.
La Generalitat de Cataluña declarà Parc Natural a la serra de Collserola el 19 d’octubre de 2010.
Sortint del Museu de Can Tinturé pugem a la Plaça Mireia des d’on iniciem el recorregut. Molt a prop hi trobem el nomenat Pou del Vernís. Per trobar-ne els possibles orígens ens hem de remuntar en el temps i anar cap al segle XIX. Aleshores es va pensar que la muntanya de sant Pere Màrtir contenia minerals que podien ser útils per a la indústria i es van començar a fer perforacions. Una d’aquestes i de grans dimensions respecte a les altres, va ser el Pou del Vernís conegut com “la cova del poble”.
Sortint de la Plaça Mireia cap el turó d’en Corts trobem Santa Maria de Collserola, es tracta d’un senzill i petit santuari de rajols i rajoletes amb la imatge de Santa Maria de Collserola que des de la seva diminuta vitrina observa el Sagrat Cor situat al punt més alt del Tibidabo. Seguim cap a Vallvidrera i trobem el pantà que porta el seu nom, ara força baix per la manca de pluja. Al poble hi trobem algunes cases modernistes, alguna d’elles tancades.
Sortim de Vallvidrera pel camí cap a Santa Creu d’Olorda situat entre una gran frondositat d’arbres. La Santa Creu d’Olorda és una ermita i també rep aquest nom l’enclavament on està construïda. L’edifici és al terç sud de l’enclavament. Encara que no hi ha prou informació per assegurar-ho, tot fa pensar que els elements preromànics de l’església, centrats en l’absis, daten de la fi del primer mil·lenni. Aquesta tesi la corroboren documents conservats dels anys 1032 i 1066. De l’absis primigeni (segles VIII–IX) parteix, potser, tota l’evolució arquitectònica: el creuer elevat d’estil carolingi (segles IX – X) el campanar d’espadanya (segle XIV), reformat a partir del 1619, la porta renaixentista actual (segle XVI), la rectoria i les diverses dependències modificades al llarg del temps. Tot això va ser cremat l’any 1936 i posteriorment restaurat pel grup excursionista Els Blaus de Sarrià.
El topònim d’Olorda es una paraula prerromana de posible origen basc que significa “camí dels vedells”.
Per seguir la ruta, anirem a buscar el corriol darrera de la ermita, on hi trobarem la boca de una mina que pertany a la pedrera de pissarres negres. Baixant per un altre corriol trobarem unes grans pedres on abans hi havia la Font del Rector.
Per acabar la ruta a Sant Just Desvern, agafarem el camí degudament senyalitzat. Abans d’entrar a la població ens trobem amb l’edifici de Can Coscoll. La reforma de l’any 1905 el va desfigurar fins a canviar la seva original tipologia. Ara hi té un cos central de planta baixa i pis, coronat per una cornisa paral·lela a terra i acabat per merlets, trobant-se flanquejada per dos elements de major alçada acabats en corba. A la dreta del conjunt es troba la quadra, amb un caràcter modernista que la diferencia del conjunt.
Desprès d’un animat torn de paraules per part dels assistents, va tancar l’acte el senyor Josep Benedico agraint al senyor Ricardo tot l’esforç fet per presentar-nos la xerrada. Cal dir, també, que hi va haver-hi gent disposada a apuntar-se per fer alguna ruta de unes dues hores de durada. Mirarem d’organitzar-ho quan vingui el bon temps.
