El castell de Peralada és una obra declarada bé cultural d’interès nacional.
És un castell esmentat ja al segle IX amb el nom de castell Toló, i que fou el
centre del comtat de Peralada. L’actual palau es bastí després de l’incendi del 1285 durant
la invasió francesa de l’Empordà, a la Croada contra Catalunya de Felip l’Ardit.
Varen ser els vescomtes de Rocabertí que decidiren traslladar la ubicació del palau fora muralles.
Vers el segle XIV es començà el bastiment del palau gòtic, i en els segles XVI-XVII fou restaurat
en diverses ocasions. En el segle XVIII, es refà l’interior i, a partir de 1875, els darrers vescomtes de Peralada encarregaren un projecte de remodelació
a l’arquitecte francès Grant. A aquest període corresponen les intervencions neomedievals, quedant finalment un estil gòtic, renaixentista i historicista,
i el jardí, projectat el 1877 per François Duvilliers.
El palau fou adquirit el 1923 per Miquel Mateu i Pla, que hi aplegà una notable col·lecció d’art
(vidres, ceràmica, pintura, llibres, manuscrits, etc.) i patrocinà l’edició de llibres erudits.
La Biblioteca conté, actualment, més de 100.000 exemplars. En el petit cellersi va començar la
creació de la marca de vins “Castell de Peralada”. Avui, la propietat segueix en mans de la
família Mateu, que ho manté i explota amb celebracions diverses, amb el casino i el
Festival Internacional de Música de Peralada.
Aquest monestir agustinià va ser fundat pel clergue Pere Rigald a la segona meitat del segle XI,
i l’església va ser consagrada l’any 1100. Les possessions del monestir van créixer durant els
segles XII i XIII gràcies a les donacions fetes per Alfons I i, sobretot, pels vescomtes de Rocabertí.
La vida monàstica a Vilabertran es va acabar al s. XVI, quan el papa Climent decretà, a petició de
Felip II, la secularització de les canòniques agustinianes de Catalunya. Es va convertir en col·legiata,
amb un arxiprest i catorze canonges. Actualment és de titularitat pública.
El conjunt monàstic, de construcció romànica, consisteix en l’església, el claustre i les dependències
monàstiques. L’església està situada a l’ala nord del claustre. De planta basilical, té tres naus,
transsepte, absis i dues absidioles de planta semicircular a l’est. A la façana oest, la porta d’accés
d’època romànica fou substituïda per una altra de més gran, d’estil gòtic, que va resta inacabada.
A l’angle nord-oest del frontis s’alça una torre campanar de planta quadrangular de tres pisos
amb finestres pels quatre costats.
El claustre, datable als segles XII-XIII, és de planta trapezoïdal, i té quatre galeries, amb porxos de vuit arcs a cada
costat, cobertes amb una volta de quart de cercle. Els arcs dels porxos, de mig punt, descansen damunt parelles de
columnes o pilastres rectangulars, alternant unes i altres.
Les dependències monàstiques s’alcen a l’entorn del claustre. A l’est hi ha la sagristia vella i sala capitular, i, al pis
superior, el dormitori gòtic; al sud hi havia el refetor, amb la cuina a l’angle sud-oest; i a ponent, un cos d’edifici molt
transformat que podia ser la biblioteca.