RESUM DE LA SORTIDA AL JACIMENT ARQUEOLÒGIC D’EMPÚRIES
el 28-04-2018
Tal com es va dir a la passada conferència: “Puig i Cadafalch va ser un dels màxims impulsors de l’arqueologia a Catalunya. Des del seu lloc privilegiat de la Mancomunitat va impulsar de manera decidida les excavacions del jaciment d’Empúries. Tenia molt clar que Catalunya, com a nació, havia de conèixer el seu passat per projectar-se cap al futur. Cercant els orígens s’estava cercant la identitat d’un poble. Aquells anys van ser increïblement profitosos. Així es va donar una empenta cabdal al coneixement del pas dels grecs per Catalunya, i a la romanització que es podia estudiar en una ciutat al damunt de la qual no s’havia tornat a construir.
A l’antiguitat, les comunicacions per mar eren la manera més segura i fàcil de transportar mercaderies i persones, tot i que els vaixells no tenien capacitat per fer travessies llargues i havien de fondejar tot seguint les costes. Per aquest motiu, els fundadors d’Empúries a principis del segle VI aC no venien directament de Grècia sinó de la ciutat de Marsella, fundada pels mateixos foceus uns anys abans. Els foceus procedien de la ciutat grega anomenada Focea situada a l’Àsia Menor, actualment Turquia. Tant el primer enclavament en una illa, avui annexionada a terra ferma, anomenat Paleàpolis o ciutat vella, com la Neàpolis o ciutat nova fundada a la costa a mitjans del segle VI aC, van ser enclavaments destinats a establir intercanvis comercials amb els poblats dels ibers.
Empúries deriva d’Emporion, comerç en llatí, i va comptar amb edificis propis d’una ciutat en plenitud sent-ne la majoria d’ells d’estructura de planta i pis, on la planta era destinada al comerç i el pis a la vivenda. Durant el segle II aC, s’aixecaren dues construccions religioses importants: el recinte d’Esklepion, dedicat a Asclepi/Esculapi que tenia funcions religioses i terapèutiques i el consagrat al deu egipci Serapis, una mostra de les relacions del mon hel·lenístic amb la cultura egípcia. La presència de mercaders procedents de diferents indrets de la mediterrània van fer, en aquell moment, d’Empúries un centre comercial i cultural influent.
El 218 aC, els grecs permeteren als romans desembarcar a Empúries per lluitar contra l’exercit cartaginès i van obrir, així, la porta a la futura conquesta romana de la península ibèrica. Més tard, l’any 192 aC, els romans van instal·lar una campament militar per sufocar les revoltes dels pobles ibèrics de la zona. Un cop pacificat el territori, les terres es cediren als veterans de les guerres de Juli Cèsar, que fundaren el municipi romà d’Emporiae, molt més extens que la Neàpolis grega. Durant aquest període es van construir edificis, espais públics i cases benestants esplèndides, 200-400 m2 més els espais enjardinats.
En el segle II dC, mentre Tàrraco i Bàrcino prosperaven, degut, en part, a la construcció de les vies de comunicació terrestres que no passaven per Empúries, aquesta entrà en decadència. La ciutat s’abandonà paulatinament i els edificis començaren a decaure. A la segona meitat del segle III dC, la població marxà de la Neàpolis i es concentrà en petits nuclis rurals amb una església cadascun. Posteriorment, Empúries va patir diversos saqueigs: els normands l’any 859 o la ràtzia d’Abh-al-Rahman III l’any 935 que la deixaren totalment devastada.
Les restes de l’antiga ciutat grega i romana es van anar cobrint de sorra o serviren de pedrera per a construccions de poblacions properes. A meitat del segle XIX s’iniciaren algunes prospeccions arqueològiques que s’abandonaren poc després. Finalment, el 1908, la Junta de Museus, a iniciativa de Josep Puig i Cadafalch, va començar a adquirir els terrenys per portar a terme una excavació arqueològica sistemàtica. El mateix Puig i Cadafalch va planificar els treballs que va executar Emili Gandia i Ortega sota la seva direcció. En aquesta època es va construir el museu sobre les restes d’un antic convent. Des de llavors, cada any es programen campanyes d’excavacions que, actualment, es fan durant 3 setmanes de l’estiu participant-hi estudiants i llicenciats en arqueologia de tot el món.
Entre els objectes més significatius trobats destaquen l’estàtua, possiblement, d’Asclepi/Esculapi, el cap de la “Dama Flàvia”, els caps d’Apol·lo i Zeus i mosaics com ara el dels peixos o el del Sacrifici d’Ifigènia. Restes i testimonis que ens apropen al passat de la colònia grega que va donar nom a tota una comarca: l’Empordà.
Vam completar el matí anant a Pals on ja ens esperava “el xiulet” un trenet que fa un recorregut pels camps d’arròs i per una antiga masia situada al vell mig de la zona agrícola de Pals. El nom de Pals, prové del llatí Palus que significa “lloc d’aiguamolls” la qual cosa el fa un indret idoni pel cultiu de l’arròs. Aquest cultiu a Pals està documentat a l’any 1452. L’aigua estancada dels camps propiciava el creixement del mosquit Anòfels, transmissor del paludisme amb pèrdua de vides humanes, motiu pel qual es prohibí el cultiu de l’arròs a la zona.
Quan es va poder demostrar que si l’aigua es manté en moviment no hi ha cap perill de malalties, es va reprendre el cultiu de l’arròs de la mà de l’indiano Pere Coll i Rigau, que havia fet una gran fortuna a Cuba amb el comerç de llumins, i que va adquirir diverses finques a la plana de Pals.
En la masia anomenada el Molí, ens van explicar, i demostrar amb maquinària de laboratori, tot el procés del tractament de l’arròs; des de la separació de la pellofa del gra, quedant aleshores l’arròs integral; el blanqueig del gra que consisteix en fregar mecànicament els grans entre si fins que es separa el segonet del gra, quedant així el gra completament blanc. Per últim, es sedassen els grans per separar-ne els que s’hagin pogut trencar durant tot aquest procés, els quals es destinen a pinso per animals. Finalment, l’arròs net i blanquejat s’envasa sota la “Denominació d’Origen Arròs de Pals”.
Els camps estan acabats de llaurà i seran omplerts d’aigua a primers de maig per procedir posteriorment a plantar les llavors d’arròs. Com a curiositat i verdadera nota de qualitat de l’arròs d Pals, és que degut que la zona de cultiu està més al nord que les altres i, per aquest motiu, es sega més tard, el gra té un tomany lleugerament més gran i, sobretot, bastant més porós, cosa que fa que el sabor dels caldos o fumets penetrin bastant més al ser condimentats. El dinar va tenir com a plat principal un arròs caldós de Pals, com no podia ser d’altra manera.
Després de dinar vam pujar a l’entrada del nucli antic de Pals on hi ha Ca la Pruna. Al segle XV era propietat de la família Illa que es dedicava al cultiu i comerç de cereals, en especial d’arròs. L’edifici va patir un incendi al segle XIX i es va restaurar els anys 70 del segle XX amb bastants alteracions respecte a l’original, tot i que encara conserva restes medievals.
L’ajuntament va adquirir la casa per dedicar-la a la cultura: conferències, cursos, trobades, exposicions temporals, etc. Des de l’estiu del 2015 acull l’exposició permanent “Viure a Pagès”, una mostra de més de 500 objectes relatius a la vida rural, donació del matrimoni Josep M. Fàbrega i Mercè Auguet a l’ajuntament de Pals.
L’exposició està col·locada amb molt de gust i criteri i destaca la sala dedicada a peses i mesures, on estan relacionades les diferents unitats que s’empraven abans de l’adopció del sistema mètric decimal. Cal dir que la nostra companya d’AMPEL Camila González va ser la principal responsable de la creació i ordenació de les peces d’aquesta exposició permanent. Enhorabona Camila!!