Visita a Castelló d’Empúries
Després de la destrucció d’Empúries, Castelló va passar a ser capital del comtat, amb el trasllat a la vila dels comtes d’Empúries. Així, el lloc va esdevenir una zona estratègicament defensiva envoltada de muralles. Els comtes van voler que la vila acollís la seu episcopal de l’Empordà, això explicaria la monumentalitat de l’església.
L’obra d’estil gòtic català s’alçà en el mateix lloc on hi hagué la primera església romànica, i dirigida per l’arquitecte Ramon de Xartres, es va començar a construir el 13 de febrer de l’any 1261.
La seva estructura arquitectònica es donà per acabada a principis del segle XV, època en què es modelà la façana, amb la bella portalada de marbre, es construïren els altars laterals i es cisellà el retaule d’alabastre de l’altar major. Té una estructura i unes dimensions pròpies d’una catedral, una dignitat que no va aconseguir malgrat els diversos intents que promogueren els comtes d’Empúries.
Cal destacar el retaule major d’alabastre de Beuda, La Garrotxa, atribuït a Vicenç Borràs i datat entre 1485 i 1493. És d’estil gòtic flamíger renaixentista. Es considera una obra única a Catalunya i una de les millors mostres de l’escultura gòtica catalana de la segona meitat del segle XV, a més, es tracta del darrer retaule d’aquesta tècnica al nostre país. Constituït per sòcol i bancal el retaule té una alçada total de 6,56 metres, tres dels quals corresponen a la fornícula de la Verge de la Candelera.
L’orgue de la basílica s’hi troba present des de finals de l’edat mitjana. De totes maneres, l’orgue que es pot observar actualment és una realització dels primers anys del segle xix, però fou restaurat a partir del 1976 degut a les diverses destrosses sofertes durant la guerra civil espanyola del 1936.
Molt a prop de la Basílica es troba L’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries. Mostra com vivien (i viuen) els homes i les dones que es dediquen al cultiu del gra del blat d’aquells paratges de l’Empordà i diversos aspectes relacionats amb la farina. L’edifici forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Al llarg dels tres pisos de la fàbrica s’hi van trobant diferents màquines del complicat procés productiu,datades de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX. També hi ha una maqueta de com eren els molins de farina a l’Edat Mitjana.En amb dos casos, l’energia que es feia i es fa servir és hidràulica. Juntament amb la calidesa de les estructures de fusta de melis, flandes i pi gallec, destaca l’impacte visual i estètic del conjunt, la netedat de la fàbrica i l’autenticitat d’allò que es veu.
Visita a Sant Quirze de Colera
L’església de Sant Quirze té una planta basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semicirculars, orientats a llevant. Davant de la façana principal, i adossades al costat de migdia del creuer, hi ha restes del primitiu temple preromànic, consistents en unes escales de pedra i la primera crugia del temple primitiu, així com rastres del basament d’un absis al costat de l’actual absidiola de migdia.A la banda de migdia hi ha un altre edifici que s’ha identificat com la casa de l’abat, i que ha servit de masia fins no fa gaire temps.
La consagració de l’església del monestir a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet no fou fins a l’any 935, quan el bisbe Guiu de Girona ho autoritzà a demanda de l’abat Manuel. Aquesta no fou l’única consagració, donat que es tenen notícies d’una altra l’octubre del 1123 als mateixos sants del monestir. Al segle XIII es consoliden els seus drets jurisdiccionals amb diverses butlles papals, compres de terres, etc. Malgrat això, també fou objectiu militar, la campanya de Felip l’Ardit (1285), i la invasió per tropes de Jaume de Mallorca (1288).
El conjunt fou declarat Monument Historicoartístic Nacional el 1931 i està emparat per la llei del Patrimoni Cultural català de 1993 com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Es troba inclòs en el Paratge Natural d’Interès Nacional de l’Albera. En el marc d’aquestes campanyes i intervencions, s’han recuperat pintures romàniques del segle XII en un dels arcs i s’han localitzat tombes antropomòrfiques al refetor que confirmen la primera ocupació medieval de la zona en el segle VIII.
Després d’un bon dinar a Garriguella, continua la ruta programada.
Visita a Portbou al Memorial dedicat a Walter Benjamin
El Memorial s’emmarca en les realitzacions inserides plenament en el paisatge. Karavan, l’autor, té una sensibilitat extraordinària per dotar de vida pròpia els espais urbans i naturals on treballa.
El túnel
Un passadís en un pendent pronunciat amb 87 graons que porten des de la placeta de l’entrada al cementiri fins al mar. Quan s’ha recorregut un 75% del trajecte, un vidre s’interposa en el camí i impedeix seguir la ruta. Al fons, un remolí de mar, tan proper com inaccessible. I al vidre, una cita que interpel·la el pes del passat i la memòria: “És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom”. Sota la cita, el nom de Walter Benjamin.
El mur
En pujar les escales del túnel un retall de cel blau suggereix la llibertat. Un camí de ferro recorda una via de tren que ens porta a un mur de pedres encastades en un marge. D’allà no espot passar.
El cementiri
El recorregut acaba al cementiri, on Benjamin és enterrat en una fosa comuna i en la tomba simbòlica de Walter Benjamin és on es fan els actes oficials i és on avui una placa recorda la darrera carta que va escriure en aquesta població expressant la seva voluntat de morir-hi.