Tancant el cicle de “l’estiueig” hem fet aquesta sortida a Banyoles perquè, tal com explicarem més endavant, va lligat amb “Les Pesqueres” que es troben a la bora est de l’estany.
L’Estany de Banyoles té una antiguitat de 250 milions d’anys i les seves aigües provenen de l’Alta Garrotxa en un 90%, on es filtren a través d’una xarxa subterrània, coneguda com a aqüífer confinat, i d’aigües superficials en el 10% restant. Mesura, aproximadament, 2.150 m de llargada, la seva amplada és de 775 m al lòbul nord i de 725 m al lòbul sud. la profunditat varia segons el lloc, majoritàriament és de 40-45 m però s’han descobert embuts de 120-140 m de profunditat. És l’origen i principal signe d’identitat de la ciutat de Banyoles.
Vam començar la jornada amb la visita guiada al jaciment arqueològic de la Draga on ens hi esperava la guia que ens va explicar aquest assentament com el més antic del nord-est de la península Ibèrica i un dels primers poblats neolítics lacustres d’Europa (5.400-4.900 aC). La particular situació del jaciment en una zona humida, en permanent contacte amb el nivell freàtic, ha propiciat una excepcional conservació dels materials orgànics, des dels pilars de fusta de les cabanes fins a eines (mànecs d’aixa, falçs, pals cavadors, etc.) restes de cistelleria i fins i tot cordes. Aquest fet fa que la Draga sigui un dels jaciments cabdals per estudiar el neolític europeu.
Acabada aquesta visita i a la sortida de la Draga, ens esperava la guia que ens va fer el recorregut per la part del marge oriental de l’estany explicant-nos l’origen i la construcció de Les Pesqueres. Tal i com es dedueix pel seu nom, eren construccions destinades a la pesca. Inicialment, es van construir unes plataformes fetes amb pedres o lloses planes formant un quadrat de 1,5×1,5 m, al qual s’hi accedia mitjançant una passarel·la de fusta. Al segle XIX, la burgesia va triar l’Estany de Banyoles per passejar, banyar-se, fer un tom en barca i practicar la pesca de lleure. La construcció de Les Pesqueres en forma d’edifici va començar la segona meitat del segle XIX i va durar fins als anys 30 del segle XX. S’usaven, molt bàsicament, per pescar i poder guardar-ne els estris de pesca. La grandària i el estil de Les Pesqueres són força diferents, des de planta quadrada molt senzilles i sense ornaments fins altres que tenen una arquitectura noucentista i algunes que imiten construccions medievals. Durant la visita, vam poder entrar a un parell d’elles. La primera era força gran amb planta, pis i terrassa sobre l’estany, amb taules i cadires però sense dormitoris ni cuina. La segona tenia la forma de castell i si estava preparada per viure-hi, tot i que l’ajuntament no permet viure en aquestes construccions. Vam acabar la visita just a la Pesquera seu de la Escola de Natura de Banyoles, que és qui ens va proporcionar la guia, on s’embarca per fer el recorregut per l’estany.
La Tirona, una barcassa de tracció elèctrica amb seients coberts i descoberts a la part de dalt, ja ens esperava per iniciar el recorregut habitual per l’estany. Aquest, consisteix en resseguir tot el perímetre de l’estany de manera que per la bora oriental vam poder veure des de l’aigua totes les Pesqueres que havíem vist des de terra. Poc abans d’arribar a la punta nord de l’estany, es veu el turó de sant Martirià que es distingeix pels afilats xiprers que el coronen. Donada la volta i pel cantó de ponent, sobresurten les parts altes d’algunes esglésies, força difícil de veure, on la més coneguda és la que es troba al sud de l’estany: l’església romànica de santa Maria de Porqueres.
Desembarcant i creuant el carrer vam entrar al restaurant “La Carpa” on férem el dinar. Un molt bon menú i un esplèndid servei que molts vam qualificar com el millor de les moltes sortides que hem fet a AMPEL.
A la tarda vam fer un recorregut per una part de la Banyoles medieval. Començant pel actual Museu Arqueològic, ubicat en La Pia Almoina, un palau gòtic del segle XIV, que al llarg de la història ha tingut diversos usos: el de Ajuntament i el de Casa de Caritat. Allà ens esperava el guia. Vam començar el recorregut pel carrer de la Paraireria nom que prové de la primitiva industria de preparar la llana per al seu teixit. Vam seguir fins darrera de l’església de Santa Maria dels Turers, església documentada per primera vegada l’any 1017. No la vam visitar però des d’aquell indret, el carrer Nou, ens van explicar que era un carrer format per edificis de planta i dos pisos on si ubicaven industries dels drapers ja que es disposava d’aigua, matèria tintòria (safrà) i llana (ovelles). Els “draps banyolesos” eren molt famosos i s’exportaven a tota la mediterrània. Encara si conserven façanes de l’època tot i que n’hi ha de molt transformades.
Al principi del carrer Nou si troba el monestir de Sant Esteve (any 812) a l’empara del qual va prosperar una vila comercialment pròspera. El primer monestir fou construït de fusta i es va cremar. Aleshores, es va construir de pedra i de diversos estils amb el pas del temps. A l’església ja no si celebra culte, però si troba el retaule de Nostra Senyora de l’Escala, obra del segle XV de Joan Antigó, considerat uns dels millors retaules d’estil gironí. A la capella de sant Martirià si troba l’arqueta gòtica de Sant Martirià, reliquiari del segle XV atribuït a l’orfebre gironí Francesc Artau del qual falten 5 escultures robades el 1979.
